Secta dels assassins

Per al musical de Stephen Sondheim, veure Assassins (musical)

Secta dels assassins

Epònim	haixix
Dades
Tipus	societat secreta obra escrita
Religió	islam i xiïsme
Idioma oficial	àrab i persa
Història
Creació	1090
Fundador	Hasan-i Sabbah
Data de dissolució o abolició	1275
Governança corporativa
Seu	«Iran» fortalesa d'Alamut (Iran)
Seu	«Síria» Masyaf Castle (Síria)
Propietat de	Hasan-i Sabbah Nur al-Din Muhammad II Hassan III d' Alamut Muhàmmad III d'Alamut Hassan II d'Alamut Buzurg-Ummid Muhammad ibn Buzurg-Ummid (en) Rukn al-Din Khurshah

La secta dels assassins va ser un moviment politicoreligiós de musulmans xiïtes ismaïlites, de la secta nizarita, i actiu entre els segles viii i xiv, especialitzat a terroritzar la dinastia abbàssida mitjançant l'assassinat polític. El seu nom real era ad-dawa al-jadida (àrab: الدعوة الجديدة, ad-daʿwa al-jadīda, 'la nova doctrina') i s'autodenominaven fedaïns, de l'àrab, fidaí, que significa 'un que està disposat a sacrificar la seva vida per una causa'.^{[cal citació]} El mot assassí té el seu origen en els seus enemics, amb connotacions despectives. Els musulmans que li eren contemporanis eren extremadament suspicaços amb els assassins, i de fet eren descrits amb una terminologia (batini) que suggeria que només eren musulmans nominalment. Aquest distanciament religiós els veuria, eventualment, anar tan lluny com per aliar-se amb els cristians occidentals (croats) contra els musulmans en nombroses ocasions. Fins i tot, hi ha qui sosté que intentaren negociar la seva conversió al cristianisme amb Amalric I de Jerusalem, però que acabaren frustrats per les maquinacions dels templers, suposadament amb l'objectiu de rebre exempcions per als onerosos imposts que els no-cristians havien de pagar a Terra Santa. La seva connexió amb el corrent principal de l'islam era tangencial en el millor dels casos.

La secta orientà l'assassinat sistemàtic bàsicament contra els dirigents seljúcides que els perseguien. Eren molt meticulosos en matar només el seu objectiu, evitant al màxim la pèrdua de vides innocents, però cometien els seus actes en públic, especialment a mesquites després de l'oració dels divendres, assegurant així el manteniment de la seva reputació de terror. Habitualment s'aproximaven a les seves víctimes disfressats, utilitzant com a arma una daga, mai verí o altres armes que permetessin a l'atacant escapar. Però cal destacar que sota cap circumstància se suïcidaven, preferint ser ajusticiats pels seus captors.